04/06/2008 Programa 'mujeres libres' Radio Klara (Valencia) 104.4 FM
Invitado: Vicente Muñiz
adquisición del libro: El Fòrum per la Memòria del País Valencià
Vicente Muñiz Campos es huérfano de padre y madre desde los 6 años. Sus padres Amando y Águeda, militantes del POUM en Valencia, fueron fusilados en 1941 en Paterna, donde el gobierno franquista ejecutó a 2.238 personas entre 1939 y 1956.
Vicente Muñiz, con la ayuda de su hijo José Vicente, escribe su propia historia: sus primeros recuerdos durante la Guerra Civil, la derrota republicana, la cárcel de Santa Clara junto a su madre y su hermano pequeño José Antonio, y los años en el orfanato San Francisco Javier donde los dos niños serían internados tras la muerte de sus padres. También nos relata el intento de revisión del juicio sumarísimo que condenó a la pena capital a sus padres, desestimado por la Administración de Justicia de la democracia española y actualmente recurrido ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, «para que aquellas muertes puedan ser selladas de una vez por las leyes de la dignidad y no por las de la vergüenza», como señala en el prólogo de este libro el escritor Alfons Cervera.
Entradas
2 comentarios:
www.forumperlamemoria.org
FÒRUM PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ
NOTA INFORMATIVA
València, 2 d'octubre de 2.008
EL TRIBUNAL EUROPEU DE DRETS HUMANS HA REBUTJAT LA REVISIÓ DE LA SENTÈNCIA DICTADA EN 1.941 PER UN CONSELL DE GUERRA SUMARÍSSIM QUE VA CONDEMNAR MORT I VA EXECUTAR ÁGUEDA CAMPOS BARRACHINA I AMANDO MUÑIZ VERDAYES.
La revisió havia estat interposada per Vicente Muñiz Campos, fill d'Águeda i d'Amant, després d’haver passat per la Sala Militar del Tribunal Suprem i pel Tribunal Constitucional. Segons pareix argumenten que els fets de la demanda no afecten el fill del matrimoni afusellat, sinó únicament els seus pares. El Tribunal, inclús contradiu a la Llei de Justícia Militar espanyola mateix, que sí que reconeix el dret a demanar la revisió de tal sentència condemnatòria. Ara Vicente, no pot presentar cap al·legació i el Tribunal ni tan sols està obligat a contestar-li.
Vicente Muñiz havia interposat anteriorment el Recurs d'Empara en el Tribunal Constitucional, que l’ havia denegat argumentant que s’“havien esgotat tant el termini per a interposar el recurs com els efectes de la sentència ja que aquesta es va executar el 1.941”.
I això a pesar de reconéixer que la sentència, que va ser dictada pel Consell de Guerra Permanent de València el 19 de febrer de 1941, “tant per la condemna que imposa com pel procediment en què va ser dictada, és clarament incompatible amb les garanties que consagra la Constitució” i que no efectua l'enjudiciament de la sentència per no tenir la Constitució eficàcia retroactiva.
Ja abans la Sala Militar del Tribunal Suprem havia rebutjat la revisió i anul·lació de la sentència al·legant que se subjectava a una “rigorosa exigència tecnicojurídica”, i afirmava que la Constitució “no pot alterar els fets que com a provats es van recollir en infinitat d'òrgans jurisdiccionals en aplicació d'un dret que estava en vigor quan es van produir amb subjecció al procediment que en aquell moment l'ordenament jurídic tenia establert”.
És a dir, que el Tribunal Suprem no va tenir cap problema per a donar legalitat a totes les execucions de demòcrates dictades pels tribunals creats pel colp militar contra el govern legítim de la República, i a admetre com a “òrgans jurisdiccionals” els Consells de Guerra, com si foren producte d'un ordenament jurídic dotat de legitimitat i legalitat democràtica, i al no haver estat anul·lats tampoc aquests judicis per la Llei de la Memòria recentment aprovada, ens trobem, a pesar dels més de 70 anys transcorreguts, que a les víctimes dels processos militars franquistes se'ls nega la tutela judicial dels seus drets, tant per la jurisdicció espanyola com per l'europea .
La lluita de Vicente Muñiz Campos per la rehabilitació moral i jurídica dels seus pares i per la nul·litat del judici que els va condemnar mort i els va executar, ve de lluny. Durant anys va anar d'organisme en organisme, d'autoritat en autoritat recopilant dades sobre el judici i l'afusellament dels seus pares, Amando Muñiz i Águeda Campos, de 30 i 29 anys.
Prompte va saber que havien estat condemnats a mort per l'assassinat de tres dones en un judici ple d'irregularitats, en situació total d'indefensió, sense testimonis dels fets, sense els cadàvers de les suposades assassinades, sense els seus noms, sense ni tan sols una prova, sense saber-se ni quan ni on s'havien realitzat els suposats assassinats i sense respectar-se ni de bon tros el principi de presumpció d'innocència, de manera que serví de poc que ells ho negaren una vegada i una altra. La prova estimada pel Consell de Guerra com concloent, va ser la declaració d'un falangista que havia “sentit” en una ocasió que Águeda va dirque havia matat tres dones.
La realitat, clar està, va ser una altra. Van ser condemnats a mort i assassinats per ser republicans, per ser del POUM i de la CNT, per donar suport a la legalitat vigent, és a dir, el govern legítim de la República constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques. Van ser víctimes de l'extermini polític del franquisme i van ser afusellats el 5 d'abril de 1.941 a Paterna (València).
Per a la democràcia espanyola, i ara per a l'europea, és una vergonya mantenir la validesa formal de les condemnes imposades pel terror de la dictadura franquista i postergar una vegada i una altra el qüestionament de les seues mesures repressives. Esta situació només admet que l'Estat assumisca el deure institucional d'adoptar les mesures jurídiques necessàries per a declarar d'ofici la nul·litat dels processos mitjançant els quals es va consagrar la repressió del franquisme. Es repararà algun dia l'immens dany causat als qui van patir el terror del franquisme?
Hola:
Tengo 72 años y me llamo José Antonio Sánches.
Me gustaria ponerme en contacto con vicente muñiz ya que segun he leido hemos coincidido los dos en el orfanato de San francisco Javier de campanar. De hecho he autoeditado un libro biografico "las cicatrices del alma y hablo de aquella carcel de castigo para niños, ya que la gran mayoria ademas de los malos tratos fisicos sufriamos desnutricion y enfermedades.
Saludos afectuosos José Antonio
Publicar un comentario